Qui fa el blog i per qué?


Crec en poques coses, però m’agraden moltes, una de les que m’agrada és la teoria francesa del ‘terroir’, que els entesos fan servir pels vins.  Segons aquest punt de vista, ells creuen que els vins s'expressen de forma diversa i es poden crear demarcacions territorials segons les característiques diferencials dels ‘terroirs’…
Però que és el ‘terroir’? És un conjunt de factors que creen un ambioma concret: la tradició vitivinícola, el clima i el terreny.   En el cas dels homes i les nacions sempre he pensat que podríem aplicar el mateix.  Els homes s’haurien d’organitzar en funció del seu ‘terroir’, del seu ambioma sociològic, que és el que queda determinat per la seva historia, llengua i tradicions, pel clima i pel territori natural sobre el que habiten... 

Però els nens, que és el que m’interessa més, també seran determinats pel seu ‘terroir’, pel ambioma que formarà cos, emocions i tradicions… Si, ‘la historia alimentaria familiar’, ‘la tradició’ de la que venen els pares, que serà la dels avis, deixarà una marca decisiva.  Però també influirà ‘la terra’ on ha crescut, o sigui el seu cos, la seva herència genètica amb la presencia o absència de malalties, també influirà l’escola i la edat d’incorporació. Però serà tant o mes important ‘el clima’, o sigui les corrents emocionals al voltat del acte alimentari que ha gravat al llarg de la primera infància, i finalment influirà decisivament la forma de educar les seves mancances i preferències… tot això conformarà un nen/a que tindrà una actitud molt concreta davant del acte d’alimentar-se… aquesta ha estat i és una de les meves màximes preocupacions en el desenvolupament de la tasca pediàtrica. 

El correcte equilibri alimentari condueix a un estat saludable que protegeix a l’individuu de la agressió externa, fent-lo més resistent al medi.  Aquest és el motiu de procurar una alimentació saludable i feliç per a tots els nens.

M’agrada tenir cura dels altres, si és cert, i crec que aquest sentit inherent, -com de pastor-, prové del fet de ser el més gran de set germans. Un dels records més antics que puc rescatar de la memòria és el del meu germà, 6 anys més petit que jo, al que estic ensinistrant per que camini a quatre grapes, primer, i que aprengui a anar a sobre d’un cavallet de cartró dur, una mica més tard…  sempre volia que es fes més gran per ensenyar-li més coses… potser això és a la base de la meva orientació professional i per això vaig acabar fent de pediatra de capçalera, de criador de nens, com m’agrada dir familiarment.

Aviat vaig descobrir que m’agradava molt menjar bé, i per això vaig aprendre a cuinar… i més endavant lligant la salut i “la teca”, vaig decidir que tenia que formar-me per aconsellar sobre els aliments i els menjars.  Per això vaig estudiar Nutrició i Dietètica, i  per això dintre de la Pediatria em vaig dedicar a aprofundir en la especialitat del tracte digestiu, la Gastroenterologia.  Durant uns anys vaig tenir uns bons mestres en les figures dels doctors Ramon Tormo i Dámaso Infante, al hospital de la Vall d’Hebró.  El que sé de Digestiu és per culpa d’ells i per que varen saber estimular el meu afany per formar-me un criteri propi…

Però, per acabar-ho d’adobar, la família de la meva dona, els Gatell, són uns grans cuiners, i encara que ni de lluny seré mai a la seva alçada, el repte d’aprendre de la cuina tradicional me’l van servir en safata de plata… i es així com em vaig anar formant un criteri propi també en el fer de ‘cuinetes’.  

Finalment tinc que dir que tot això seria fum si el meu pare no m’hagués ensenyat el valor del esforç.  Si, i si és així és per que de ben petit em va conrear el gust per l’esport, per la superació d’un mateix i pel triomf, quan és merescut, i l'acceptació de la derrota quan toca.  

Albert Bau