Hàbits bàsics

Els hàbits son conductes que incorporem a força de ser repetides.  I les conductes son les respostes als  estímuls que ens afecten.  És a dir: els estímuls de la vida i del medi ambient, la interacció amb les persones, les observacions etc, desencadenen unes respostes, algunes son instintives, altres son elaborades per tal d'obtenir un fi, però en el seu conjunt les respostes que donem acabaran conduint-nos a una manera concreta de respondre: això serà una conducta. 

Si els nens no tinguessin a ningú per imitar no tindrien més que respostes instintives, conductes animals, però el nen és un ser racional que imita i elabora les reaccions al que rep com estímuls.  És per això que la experiència acumulada en la criança dels nens ensenya que és convenient procedir a crear repeticions de conductes que fixin certs hàbits.  Els éssers humans som sempre hereus de la historia prèvia a la nostra aparició en escena. Amb els fills no podem improvisar ni tractar de ser originals, 'moderns', revolucionaris o 'alternatius', simplement per que ens agradi ser-ho com a humans, sinó que hem d'aprofitar el que altres abans que nosaltres han pensat, han elaborat, han desestimat per que no és útil... etc. en definitiva, abans de marcar una posició pròpia, hem de aprendre molt per que molt del que tenim que fer amb els fills serà totalment nou per nosaltres.  I no podem inventar coses que ja fa molt de temps que estan inventades... nomes cal conèixer-les. 

Per tant,  com a pares tenim la responsabilitat de induir tota mena de hàbits que faran del nostre fill un ser social, sa i feliç.   Entre els hàbits que caldrà cultivar estan els que fan referència al aprenentatge del menjar.   El camí per aconseguir que el nostre fill acabi gaudint de tota mena de menges amb saludables inclinacions, i preferències personals, naturalment, és un camí llarg que comença nomes néixer.   És important repetir això moltes vegades per que sovint els fets succeïts als pocs dies o setmanes de vida queden perduts en el oblit... però ja han deixat una petja que tindrà la seva importància.  Més de la que sovint creiem.  

M'agrada explicar que el veritable problema és refer les coses fetes malament.   Reconduir els errors educatius és el que més costa, en temps, en saliva, en esforç... Ai! quan millor seria que d'entrada les coses es fessin bé !!!  Aquí no és el lloc per donar instruccions per refer els mals hàbits de cap nen... per això hi han altres llocs.  Aquí el que voldria és posar una mica de llum en fer les coses des del principi correctament.  



Molts pares no relacionen les limitacions a l'hora del menjar del seu nen de tres o quatre anys amb la manca d'adquisició de certs hàbits.  I és que quan les coses estan molt separades en el temps oblidem que unes poden ser causa d'altres.  Aquesta causalitat és important i és per això que no em cansaré de repetir que tota la historia per fer que els nens gaudeixin del menjar, siguin oberts a tastar textures diferents i curiosos descobrint nous sabors, té molt a veure (no al cent per cent) amb les conductes adoptades amb el nen quan aquest tenia poques setmanes de vida i com s'ha establert la relació afectiva amb el menjar durant els mesos següents. Els primers sis mesos de vida son fonamentals.



No intentaré classificar els nens per que seria impossible, però si establirem que l'impuls vital no sempre es manifesta amb la mateixa energia o empenta.   Després de més de 30 anys de fer de pediatre puc assegurar que hi ha nens que neixen amb poques energies.  Son nadons, o lactants que sembla que no estiguin interessats a viure, que la seva vitalitat sigui tan justeta que si ningú es preocupes per ells, segurament no prosperarien.  No és freqüent per sort, però existeixen.  També és veritat que la existència de aquests poquets els hi va molt bé a certs pares que tracten de fer anar les dificultats trobades pel camí carregant-li el mort al nen difícil, etc...  És cert que hi ha nens fàcils i nens difícils, els fàcils pugen sols, no cal fer masses coses ni ser massa il·lustrat, ni intentar fer les coses bé, ni tractar de reunir més informació... és cert, si, i a vegades els pares més poc cultivats del mon tenen la sort de tenir un fill així i surt un nen sorprenenment preparat... però no és la norma.  En qualsevol cas la labor dels pares és necessària per fer arribar a bon port les expectatives.  Malgrat que estem parlant de processos molt naturals que haurien de produir-se de forma instintiva, resulta que no ho sabem fer per que la societat de les preses en la que vivim ens canvia les respostes instintives per respostes molt elaborades i que segurament no necessitem.   Ens mengem el coco pensant que ho tenim que fer bé, que el nen ens necessita i que li hem de donar lo bo i millor, etc, etc.  Això acabarà conformant un model perillós de relació en la que els pares, o un més que l'altre a vegades, acabaran sobre-protegint al nen i sense voler-ho bloquejaran el feedback de respostes instintives que determinen la aparició de la pulsió de la gana, la impetuositat per satisfer una necessitat, i finalment, o a continuació, el plaer davant de la necessitat satisfeta desprès del neguit per sobreviure...  una i altre vegada el nen ha de experimentar, en relació al menjar, aquestes emocions per que quedin profundament arrelades com valors a perseguir i objectius agradables.  El nen ha de trobar 'casualment' la forma de descobrir que el món existeix més enllà de la mare, de una figura que li satisfà totes les necessitats... i té que passar 'penes' per saber que les alegries tenen valor...  la mare, el pare també, però sobre tot la mare, ha de permetre 'involuntàriament' que el seu fill s'interessi pel medi, pel que no és ella... no pot neguitejar-se quan algú pren momentàniament el seu paper o quan algú fa coses pel seu fill que potser ella no faria, per que aquestes accions ensenyen al fill la diferencia entre la mare i el món, li obren expectatives i li fan créixer el desig de ser autònom.  El menjar és el ítem més important que farem servir per procurar que el nen s'accepti com a diferent de la mare... si la mare esta massa a sobre, si nomes vol veure'l content, tractarà d'evitar-li el que ella considera dolent, que passi gana... i quan la mare interpreti que això pot passar (encara que el nen no ho experimenti) farà el possible per que mengi... de forma inconscient impedirà que sigui el nen el que tingui la experiència del desig, de la gana... i entrarà en un cercle viciós del que sortirà més tard o més d'hora, per que els nens sobreviuen sempre, però les ferides poden deixar senyals que van molt més enllà de la primera infància.

Abans d'abordar les qüestions practiques sobre els hàbits del 'aprendre a menjar' hi ha una cosa bàsica, sobre la que em centraré.  Els nens no poden aprendre a menjar bé si no tenen gana.  I no tenen gana si no tenen una relació emocional o afectiva correcta amb l'acte alimentari en general.   Es clar que la relació afectiva amb l'acte de menjar no son ells qui la malmeten sinó els pares o els criadors.  Aquest fet transcendent és a la arrel de tot lo altre...des del primer contacte amb l'aliment, sigui el pit o el biberó... 

La oferta a deshora. És necessari una primera recomanació practica:  mai suposar que el nen té que menjar per que sinó es posarà malalt o li faltarà alguna cosa que el perjudicarà... mai fer-ho per que si es genera aquest pensament a continuació ens veiem obligats a oferir menjar 'encara que el nen no manifesti necessitat de menjar'... lo que es tradueix a que el nen menja, si, però no per que tingui gana sinó per que no li queda més remei...  si aquesta conducta es repetix moltes vegades, poden passar,  esquemàticament, dues coses 1) que generem una dinàmica habitual de excés d'oferta davant de la qual a la llarga el nen es tornarà capriciós o s'engreixarà més del necessari.... 2) que el nen acaba rebutjant l'aliment... encara que tingui necessitat nutricional...    Abans he dit que hi ha nens diferents, i és cert, hi ha nens que davant de la oferta a deshora... (o sigui sense que ho reclamin o necessitin) faran una resposta, una conducta diferent, uns ho toleraran i altres ho rebutjaran...

En la etapa de l'alletament no és infreqüent que la mare (amb tendències sobre-protectores) interpreti el plor del nen (que pot ser per causes diverses) com a senyal de gana... i se'l posi al pit o li doni un biberó.  Aquí hem de posar molta atenció.  És cert que si té gana plorarà, però no hem de suposar d'entrada que la primera causa del plor és la gana... A vegades nomes volen atenció, que els tinguis a coll, que els hi facis cas o diguis 'cosetes'... altres vegades serà que van bruts o tenen calor o fred... així que intentem obrir una mica la ment i valorar totes les possibilitats... si finalment es gana no patiu que es farà notar clarament i ho veureu molt clar... però no passa res si plora una mica més i espera que les senyals que dona siguin efectivament clares... aquesta postura té la avantatja de que el nen, quan finalment rep la seva alimentació, ho fa amb gana de veritat, i aprèn que la satisfacció de la gana és una cosa agradable... estem camí de establir una relació emocional positiva amb el menjar que si no fem les coses molt malament perdurarà per sempre...  fixeu-vos que estem parlant dels tres, quatre o cinc primers dies de vida.   És per això que aquells nens que van a coll de la mare de forma permanent en les primeres setmanes de vida no pateixen el fenomen de la oferta a deshora.  En anar a coll de la mare i tenir una vinculació tant propera al seu estat previ (la gestació a on el nen esta acostumat a ser abraçat i voltejat totalment per la mare dintre del úter) no li cal reclamar (plorant pel desconfort de la falta de contacte a la que esta acostumat) la presencia tranquil·litzadora de la mare... i per tant no aprèn la relació 'si ploro m'agafen... si ploro em donen menjar...', quan remuga una mica es per que vol menjar i la mare li ofereix el pit, que es molt a la vora, per que ja el porta a sobre en el seu farcell... aquesta forma d'entendre la relació mare-fill es la ideal des del punt de vista filogenètic de la raça humana vista com un primat superior, encara que és poc confortable pel estàndards de les nostres formes culturals occidentals.   No he explicat això per que cregui que l'ideal és portar els nens a sobre tot el dia, com fan a certes cultures que considerem del tercer món, no, ho explico per que s'entengui que el nen necessita del contacte amb la mare, (el anar a coll) com part del seu aliment, i si no li donem la ració diària de braços quan toca, ens la reclamarà plorant i aprendrà molt ràpidament la relació entre plor i necessitat satisfeta.   La cosa es complicarà per que quan plori no solament ens costara molt de saber si plora per que té gana de contacte o gana de nutrició, sinó que sovint seran les dues coses alhora. ...

Superar amb èxit la primera fase de l'alletament, sigui natural o artificial, és garantia de que el següent pas serà més fàcil, però no és garantia de que tingui èxit segur.   Les primeres preses de pures i farinetes tenen les seves dinàmiques que caldrà conèixer i superar amb la adquisició de uns hàbits correctes.

Quins hàbits?

A força de repetir certes accions de una manera igual acabem incorporant un hàbit. En la adquisició del hàbit de menjar amb cullera hem de contemplar dos factors molt importants: d'una banda la associació del hàbit amb els estris del menjar  la escenificació del fet, i d'altre banda la actitud dels pares mentre posen en practica la repetició del ensenyament del menjar. 

 'cullera-bibe' fet a casa

La cullera. Els primers contactes amb la cullera, establerts entre els 4 i els 6 mesos, són un tanteig en el que sobre tot ha de prevaldre l'adquisició de la habilitat per fer servir la cullera.   És a partir dels 6 o 7 mesos que l'ensenyament de l'hàbit bàsic de menjar ha de començar seriosament...  per això anem primer a parlar de la cullera.   En aquest senti ja m'he estés força a l'apartat del segon trimestre, no obstant recordarem que l'us de la cullera és més fàcil si el nen coneix el seu significat als dos o tres mesos.  Recordem que al principi el nen posarà la llengua i que si no té molta gana o curiositat, posarà mala cara davant de la novetat, l'actitud de la mare és fonamental per fer que el nen passi per l'adreçador,  fent-ho no ha qualsevol preu sinó amb una actitud pacient, 'no hostil' i tractant de que el nen rigui, i faci gracies amb el nou 'invent'... una manera casolana de fer entenedor 'que tractem de donar-li menjar amb la cullera' (molts nens no ho entenen i relacionen el menjar exclusivament amb la tetina del bibe...) és agafar una tetina vella, foradar-la i posar una cullera dintre del bibe, amb la part cullera a ran de la tetina i la part del mànec dintre del recipient... amb una mica d'habilitat es pot tallar un tros de porexpà (aquesta especie de suro blanc que fa boletes i ho embruta tot...) de qualsevol embalatge, per posar a dintre del bibe i clavar el mànec de la cullera per que no es mogui... amb aquest 'inventet' el nen veu com s'aproxima un 'estri' conegut, com és el bibe, però quan obre la boca és troba amb la cullera oferint-li l'aliment.  Podeu creure que l'invent facilita notablement l'aprenentatge.  Fa anys existia a la venta un estri anomenat 'biberó-cullera' però actualment no es comercialitza (era una cullera amb diposit, el mànec de la cullera era vuit i la pressió sobre el biberó omplia la cullera, cosa que feia més rapida la oferta i permetia al nen iniciar-se a la cullereta de una forma gradual).


Els estris i la escenificació.  Sobre tot prenen importància a partir del moment en que assentem al nen a la cadireta per menjar, a la trona o a la taula amb l'estri adequat...  no m'agrada donar de menjar al nen al maxi-cosi ni a la cadira de passeig... els inicis han de ser rituals i tenir un escenari adequat... sempre el mateix.   Els nens reconeixen els rituals, i les repeticions acaben permeten que ells anticipin el que passarà i els predisposen a acceptar la actitud correcta... però no canviem l'escenari cada dia per que els podem confondre, crear dubtes o temors del que passarà tot seguit.  És possible que per alguns nens això no sigui una pertorbació per menjar, però probablement se sentiran insegurs, i potser els marqui per la resta de la existència, fent-los mes tímids o introvertits.  Els nens a etapes primerenques de la vida necessiten seguretat, i si saben reconèixer el que passara a continuació se sentiran més segurs que si per norma son sorpresos amb canvis i novetats continuades... és per això que els nens necessiten rutines, coses conegudes, les mateixes 'cançonetes' per anunciar el bany, el menjar, el passeig, etc... 


L'espai o escenari
del menjar hauria de ser la mateixa habitació sempre, al principi i fins  tenir ben establert l'habit de menjar, un lloc que no tingui la tele posada, ni les joguines, ni el llit a la vista, potser a la cuina, si la tenim prou gran, o al menjador.  Peró sobre tot ha de ser l'escenari habitual del menjar.  El conductor de la escena ha de ser el mateix durant els primers temps, això és important, doncs si cada dia tenim 'un actor principal' diferent la cosa pot ser més difícil i allargar-se el procés.  Això no vol dir que no hi pugui ser present el pare, la avia o el qui sigui, però l'encarregat de donar el menjar ha de ser sempre el mateix, sigui la mare, el pare o l'avia... 


Els estris. Hem parlat de l'escenari, però l'horari i els estris han de ser coneguts pel nen, així, quan arribi la hora del menjar prepararem la escena davant d'ell (molt important), posarem les estovalles, acostarem la cadireta, o trona, a la taula, posarem el plat, el got i la cullera (més endavant els seus coberts) i finalment li posarem el pitet.  Amb això completem els factors necessaris per que la repetició esdevingui un hàbit conegut, que permet la anticipació.  Tant a l'escenari com als estris, els colors i dibuixos, de calendaris,  quadres,  estovalles o pitets, etc serveixen per tenir recursos que li cridin la atenció o motius per explicar 'histories' en relació al menjar... el que no farem mai és posar dibuixos animats, tele, joguines o llibres de contes a taula... per que distraurien de la acció principal que estem impulsant: l'aprenentatge del menjar.  Si esta molt distret menja sense adonar-se del que succeeix... i això no suma a l'hora de tenir records positius sobre l'habit que estem inculcant.  Quan son més grans i l'hàbit esta ben establert les coses poden canviar.


L'actor principal tindrà el seu tarannà propi que marcarà la relació,  però hi ha dos valor primordials que haurà de exhibir sempre, una actitud serena i un posat confiat en que el que esta fent és correcte.  Els nervis, la presa i el mal-humor han de quedar fora d'escena.  Hem de ser bons actors, i fer el paper.  



Malgrat totes les prevencions explicades hem de complir amb unes quantes normes sagrades:

- els nens no es moren ni es posen malalts per no menjar, sempre que tingui menjar al seu abast...
- els nens menjaran de tot si els pares mengen de tot...
- les quantitats les marca el propi nen, sempre es millor quedar-se curt que no posar un plat massa gran...
- els nens poden tenir preferències, però això no vol dir que no tinguin que menjar variadament.
- els nens no han de menjar fora de les seves hores mai…


- no hem de anar provant aliments fins a 'trobar' el que li agrada...
- si un àpat no el fa, o el fa malament, no hem de provar abans del següent a veure si 'ja te gana'…
- no hem de disfressar els aliments amb sabors que sabem que li agraden, així no estem ensenyant la varietat de sabors i textures dels aliments...


Aquests inicis seran molt més fàcils si el nen té gana (per que té una optima relació amb l'acte alimentari) i si mai ha estat obligat a menjar contra la seva voluntat.