Fins als dos anys i...

El segon any de vida, que iniciem tot just hem celebrat el primer aniversari, és el període més important per definir quina serà la amplitud ‘dels gustos’ del nen.


Al ideal no sempre s’hi arriba, però s’ha de perseguir.


La sortida dels primers premolars i els canins marcaran ‘el tempo’ per posar en practica la habilitat de mastegar.  És cert que si ensinistrem al nen abans de que apuntin els premolars, podem aconseguir que accepti el menjar sense triturar, però esta comprovat que un percentatge variable de nens, aprendrà a ‘deglutir’ el menjar no triturat sense mastegar-ho.   Aquest hàbit desprès serà difícil de canviar i ens trobarem davant del nen ‘grulla’, el que jo anomeno empassador professional.    És per això que hem de deixar les presses per introduir aliments sòlids i buscar el moment de la erupció dels premolars per iniciar-los en aquest hàbit.   El principal factor per estimular-los a menjar a trossets es la curiositat.  Per això, és convenient que a partir del any o dels quinze mesos encara que no tinguin premolars iniciem els tastets de coses toves.  Normalment volen imitar-nos així que serà fàcil que si mengem alguna cosa que tingui les característiques adequades els hi deixem fer un tast.  Trossets de fruita com la pera, que es desfà amb facilitat, o de formatge tendre, així com galetes i pa son els iniciadors més habituals.  Recordem que el seu menjar principal ha de ser encara trinxat.  Quan ja portem uns mesos deixant que faci ‘tastets’ de productes sencers, podrem iniciar els seus àpats a trossets sempre que ja tingui els quatre primers premolars.  Primer ho farem amb productes que son tous, com la truita, el peix, la verdura, la patata, els fideus o l’arrós, més endavant amb la carn, que primer picarem, i finalment a partir dels 18 o 21 mesos podrem donar a trossets petits.  Malgrat el que diem no cal que tots els àpats siguin a trossets, molts nens mengen millor triturat fins els dos anys, encara que puntualment puguin menjar a trossos.  Si pel motiu que sigui el nen ofereix resistència al menjar més sencer no ens hem de neguitejar ni deixar influir per veïna, avia o escola bressol… seguirem donant-li triturats tranquil·lament a la espera de que el nen maduri i demani els trossets… no conec cap nen que a certa edat no faci el canvi. Alguns son més lents que d’altres però això forma part de la varietat humana.


La curiositat és un arma de doble tall, d’una banda ens interessa que l’impuls a tastar coses diverses tiri endavant però també haurem de posar-li certs límits per tal de que de tant tastar coses diverses acabi rebutjant el que preparem per ell… així que seguirem fins als dos anys donant-li de menjar a part dels adults o altres nens.  Mantenir la seva ‘paradeta’, la del plat, got, coberts i pitet, serà interessant fins als dos anys, de mitjana, en que estarà preparat per menjar quasi de tot… aquest es el moment de compartir la taula amb els papàs i/o els germanets.   

Menjar sol, sense ajuda per agafar els coberts, també es una adquisició que correspon a la edat entre l’any i els dos anys i… uns ho fan abans que d’altres però als dos anys ja hauria de menjar solet.  Si encara no ho fa tampoc passa res... si som conscients de que necessitem avançar en aquesta direcció.   Al principi ens interessa que s’ho passi bé i mengi, més que no sigui molt polit i no s’embruti.  Ja rentarem roba, pitet i estovalles més sovint… si comença a tocar els aliments i a manipular-los no li tallarem el rotllo, sinó que mirarem de que s’ho mengi encara que ho grapegi… mica en mica corregirem amb tacte les manipulacions i l’ensenyarem a fer servir els coberts com si fos un joc.

Els hàbits horaris a aquesta edat ja són ben establerts, però es poden malmetre en raó de vacances, canvis de domicili diaris (a casa dels avis) per raó de feina dels pares, assistència a l’escola bressol, etc… És important recordar que les rutines, les repeticions de les coses conegudes els segueixen donant seguretat i és millor marcar-les de forma convenient encara que siguin hàbits ja adquirits.   L’hora del bany o del passeig, tant com la dels àpats ha de tenir les seves pautes rituals i procurar repetir-les sempre igual.  




L’actor principal a taula ja pot variar de persona sense que passi res, al contrari, és bo que conegui altres cuidadors i que conegui la alternativa a la mare.  No és bo que entre l’any i els dos anys el nen segueixi massa aferrat a la mare… de forma natural i progressiva anirà assolint més graus d’autonomia i l’hem d’ajudar a sentir-se segur en aquest camí de progrés.  La sobreprotecció en aquest període dona lloc a nens insegurs i mare-dependents que desprès poden tenir problemes de relació social.